Mapa del lloc Web
   Association pour l’Économie Distributive
 
 
 
AED Benvinguts Tesis > III- Propostes

 

Le site est passé à sa troisième version.

N'hésitez-pas à nous transmettre vos commentaires !
Merci de mettre à jour vos liens.

Si vous n'êtes pas transferé automatiquement dans 7 secondes, svp cliquez ici

III- Propostes

30 d'octubre de 2005

<< inici | < § anterior


| 1.) L’economia distributiva | 2.) La moneda distributiva | 3.) Renda social i nova organitzaciò del treball | 4.) L’empresa distributiva | 5.) El contracte cívic | 6.) La propietat immobiliària | 7.) Dimensiò politica : la societat assembleista |

1.) L’economia distributiva

L’objectiu principal de l’economia distributiva, des d’un punt de vista pràctic, consisteix en assolir que els sectors productiu, financer i polític siguin instruments coordinats per al canvi proposat.

Aquest model es basa en el supòsit d’un gran desenvolupament tecnològic que fa possible una gran abundància de béns i, a la vegada, una enorme reducciò del temps de treball socialment necessari. A partir d’aquí, es proposa un sistema d’organitzaciò social que permet desvincular el treball necessari de la percepciò de diner per satisfer les necessitats vitals. Per això, es distribueix socialment, d’una forma equitativa, tant el treball com la renda. D’aquesta manera, el treball es converteix en un servei social que tots els ciutadans han de complir, en tant que, independentment del treball realitzat, tots reben una renda social que els permet comprar els béns que necessiten. En aquest model, el benefici econòmic no existeix i, per tant, no juga cap paper en els incentius de producciò. En canvi, el model pren com a determinant la idea de la sobirania del consumidor; de manera que és la demanda la que determina el que s’ha de produir.

El sector productiu ha de centrar-se en satisfer les necessitats reals de la societat, mitjançant el consens de tots els seus integrants, que es basa en el principi de la desmercantilitzaciò del sistema productiu i en l’equilibri entre consum i producciò. L’estat, per la seva banda, és l’encarregat de regular la producciò mitjançant la participaciò activa de tota la societat en la planificaciò, control i seguiment dels projectes empresarials.

L’estructura productiva es fonamenta en l’empresa distributiva. Com es veurà més endavant, aquest tipus d’empresa perd el caràcter capitalista, ja que és creada en base a les necessitats de la comunitat i no per expectatives de benefici.

El principi que governa l’organitzaciò del treball és l’autogestiò. Els instruments per assolir l’equilibri social i la igualtat es basen en una nova organitzaciò del treball amb la instrumentaciò d’un contracte cívic i una renda social, aspectes que s’han de veure més endavant.

El sector financer ha d’estar basat en la transparència i en el principi de la pèrdua del seu paper mercantilista. Això inclou el sector bancari, ja que, en tractar-se d’una societat igualitària i no consumista, perd el seu caràcter capitalista. Dins d’aquest model, es proposa la moneda distributiva, com a instrument monetari, basada en la producciò real. La característica d’aquesta moneda és que desapareix en el consum i, per tant, no és atresorable ni generadora d’interessos.

En el marc polític, el concepte de democràcia ha de basar-se en la igualtat econòmica. Els instruments esmentats anteriorment configuren una societat participativa, en quetots els seus membres prenen part activa en aquelles decisions que els afecten. Aquesta societat, anomenada societat assembleista, es basa en el principi d’una contínua posada en comù de les lleis i de la seva posterior votaciò per mitjans informàtics.

| retorn alt |

2.) La moneda distributiva

En aquest cas, l’objectiu específic és l’eliminaciò de l’especulaciò financera i dels seus efectes nefastos sobre l’economia, així com l’eliminaciò de la desestabilitzaciò dels mercats que genera.

Cal, per tant, convertir la moneda en un instrument que estigui basat en la producciò real; això significa que la moneda ha de deixar d’estar basada en promeses a mercede l’especulaciò, tal com succeeix actualment amb els préstecs, xecs, etc.

A més, per distribuir el poder de compra és necessària un nou tipus de moneda. Aquesta moneda distributiva és una moneda de consum : només serveix per comprar, ja que no circula, ni pot ser col-locada a termini per obtenir interessos i, a més, deixa de ser un diner anònim. Tot i això, els pagaments als venciments, segueixen sent possibles.

En una compra, al comprador se li debita el seu compte el diner que ha gastat, però al venedor no se li acredita res. El bitllet, el xec o la constància de pagament amb targeta que rep el venedor, només li serveix com a constància comptable que ha entregat el bé al comprador. Però el diner representat pel mitjà de pagament es distribueix en el mateix acte de compra. D’aquesta manera, el pagament amb targeta implica un dèbit en un compte que no s’acredita en cap altre; el pagament amb xec implica que aquest no és endosable a ningu, ni depositable en cap compte corrent, ni cobrable en finestreta, sinò que el venedor fa arribar al banc el xec perque es debiti el compte del comprador; el pagament amb bitllets exigeix que aquest sigui inutilitzat amb un procediment de segellat, de manera que després de la compra, el bitllet no el té ningu.

Resumint, la moneda proposada per l’autor té les següents característiques :

Està basada en un patrò fix. Es crea una moneda basada en la producciò del país, amb la missiò de distribuir aquesta producciò, és a dir, els béns i els serveis.

Ès una moneda de consum que desapareix en el moment de la compra i que no pot ser utilitzada per a cap altra funciò que la de l’adquisiciò de productes de consum i de serveis. No és atresorable ni genera interessos.

La distribuciò de les rendes s’estructura mitjançant l’ingrés mensual a tots els individus de la renda social en un compte anàleg al bancari. A cada despesa, es resta la quantitat corresponent del compte del comprador però no s’acredita res al venedor.

La quantitat de moneda emesa és igual al valor total de la producciò atribuït pel pla de producciò que ha establert la societat per a un període determinat de temps, i tenint en compte tot el que necessiten els serveis publics. La quantitat nominal de diners a crear per representar la producciò depèn de la unitat monetària, la qual és arbitrària.

La informàtica és l’element impulsor del sistema. Cal un sistema de comptabilitat que abasti tots els sectors i tots els àmbits, tan regional com mundial. La monètica (moneda telemàtica) permet una autoavaluaciò constant de la producciò i de l’estat de les finances, sota el principi comu de la transparència. La moneda queda relegada a l’exclusiva funciò de ser un instrument de comptabilitat i se n’evita la utilitzaciò especulativa.

El paper de la banca pateix una transformaciò important. En l’economia distributiva l’estalvi perd significaciò, ja que aquest apareix quan hi ha inseguretat en el futur. Amb aquest model, el servei social assegura la continuïtat de la producciò i dels béns de consum, de manera que la banca perd el seu paper mercantilista, vinculat a la recerca de beneficis, per convertir-se en un instrument de distribuciò de les rendes de la societat. Ès per això que és necessària la nacionalitzaciò de la banca.

| retorn alt |

3.) Renda social i nova organitzaciò del treball

Estem acostumats que la distribuciò de les rendes sigui una contrapartida per les aportacions de treball o capital. Dins d’aquest model, el capital no té per que rebre cap retribuciò i, a més, es proposa desvincular el treball de la distribuciò de rendes. El model s’anomena socialisme distributiu perque planteja la distribuciò tant de les tasques socialment necessàries com de les rendes, sense explotaciò ni privilegis del capital. El treball no és la manera de guanyar els diners necessaris per viure. Per una banda, tothom rep els diners necessaris per dret de ciutadania com a una renda social, i, per l’altra, també tothom ha de treballar com a un servei social. A més, aquesta proposta econòmica té el marc institucional d’una democràcia de nou tipus, amb ple respecte de la llibertat individual.

La impossibilitat del treball a temps complet en la societat capitalista és el punt de partida d’aquest nou concepte d’activitat, basat en la reducciò progressiva de les hores treballades i en la instauraciò del treball a la carta, que permet ritmes de treball individualitzats i una racionalitzaciò de la mida de les empreses. Dins de l’economia distributiva es potencia aquest concepte de treball a la carta, que permet adaptar les necessitats personals a les productives (per exemple, treball a domicili, llibertat d’horaris, etc.), d’acord amb un contracte cívic.

En aquest nou repartiment laboral, hi ha una distribuciò de les tasques necessàries que cada individu ha de complir en el curs de la seva existència com a servei social, segons les seves aptituds i seguint les necessitats de la societat. Es tracta d’una reubicaciò de la nociò d’ocupaciò. El treball deixa de ser l’activitat essencial de l’home, la que dirigeix totes les altres i la que determina de per vida el nivell social de les persones.

Així, les activitats considerades actualment com a no rendibles o no mesurables en termes econòmics, però que, sens dubte, sòn també utils, fins i tot fonamentals, sòn reconegudes socialment.

A més, tots aquests canvis impliquen la transformaciò del paper dels sindicats, tradicionalment mancats d’imaginaciò, ja que la seva funciò ha estat limitada a ser el fil conductor entre patrons i assalariats i a reclamar la necessitat de crear llocs de treball sense solucionar el com. En canvi, la societat distributiva se centra en la defensa i el control de les condicions dels treballadors perque siguin les millors possibles.

Pel que fa a la renda social, la distribuciò del poder de compra es realitza acreditant periòdicament unes quantitats determinades de diner en el compte de cada ciutadà, des del seu naixement fins a la mort.

El valor d’aquesta renda social està directament relacionat amb la producciò i creix a mesura que aquesta augmenta; com ja s’ha dit, està basat en la moneda distributiva. L’import dels crèdits a distribuir a tots els ciutadans regularment (per exemple, cada mes) és un procés informàtic anàleg a aquell que tracten actualment, en temps real, els àmbits bursàtils i financers. Consisteix en avaluar la producciò a realitzar durant un període específic, tenint en compte les restriccions (de medi ambient, de salvaguarda de recursos naturals, etc.), així com les necessitats i les intencions manifestades pels consumidors, les necessitats de serveis públics i d’inversions necessàries.

La quantitat total de diners a distribuir en concepte de renda social és la diferència entre el valor de la producciò total estimada per a un període determinat i el valor de la producciò corresponent a les inversions decidides per al mateix període. Ès a dir, es distribueix com a renda social per al consum aquella producciò que no cal estalviar per a la inversiò.

| retorn alt |

4.) L’empresa distributiva

Com a finalitat concreta l’empresa distributiva ha de permetre adaptar la producciò a les autèntiques necessitats de la societat en base a una avaluaciò constant de tots els recursos (empreses, infrastructures, primeres matèries) que té la comunitat i una valoraciò periòdica de les necessitats de consum que calguin a fi d’optimitzar-los al màxim.

L’estat, la regiò o la comarca seran els encarregats de regular les rendes destinades al consum i exerciran la coordinaciò de la producciò per satisfer les necessitats reals de la comunitat i evitar el desequilibri entre producciò i consum. El consum el fixa el mateix consumidor a través de la demanda; aquest és un sistema lliure ja que no està condicionat ni per la publicitat, ni per les tècniques de vendes.

L’empresa distributiva vol ser un sistema de socialitzaciò del negoci empresarial que permeti, mitjançant el principi de l’autogestiò, el repartiment de les responsabilitats i de les decisions. El repartiment de les responsabilitats permet fer desaparèixer el concepte de jerarquia dins l’empresa i fer aparèixer els conceptes d’autodisciplina i diàleg per solucionar els problemes.

El sistema productiu s’organitza entorn dels següents mitjans :

Plans de previsiò de la producciò, responent a la voluntat dels consumidors de cada comunitat, la qual avalua lliurement les seves necessitats per concertaciò general.

Sistema de consens en el procés de producciò i de distribuciò. Si una empresa no compleix allò planificat en una comunitat, aquesta haurà de decidir si anul-la el projecte o el modifica.

Desmercantilitzaciò del mercat de treball a partir de la proposta del contracte cívic i la renda social.

Eliminaciò dels intermediaris paràsits entre productors i consumidors, que fan augmentar els preus finals i redueixen els beneficis dels primers.

Informatitzaciò de tot el procés productiu i de distribuciò, que permeti una major transparència.

L’empresa distributiva s’organitza de la següent manera :

La supressiò de la rivalitat que les empreses tenen dins del sistema de competència capitalista permet que l’empresa tingui un paper social; les empreses sòn creades basant-se en una necessitat de la comunitat.

El procés de configuraciò per a la creaciò d’una empresa distributiva consisteix en :

1) la proposiciò;

2) el debat en grup amb l’equip corresponent;

3) l’aprovaciò per la societat en diferents nivells ;

4) la inversiò per part de la comunitat.

Els responsables de l’empresa distributiva no tenen una gratificaciò estrictament econòmica sinò un reconeixement social.

L’organitzaciò del procés d’autogestiò de la producciò passa per les següents fases : discussiò de la producciò per a l’autoconsum, avaluaciò de la viabilitat de producciò i de les necessitats, submissiò d’aquestes demandes a la gestiò de la societat, organitzaciò de l’exportaciò i del transport.

Es calcula el cost exacte i els preus en funciò de la producciò i es determina paral-lelament l’import de la renda social, tenint en compte el coeficient d’escassetat fixat per la «raresa» de les matèries primes, els perills en la distribuciò i la manca d’especialistes.

La reducciò de la mida de les empreses (trenta treballadors de mitjana) permet una major racionalitat de la producciò i un sistema participatiu i d’intervenciò del procés productiu.

| retorn alt |

5.) El contracte cívic

El contracte cívic és l’instrument que permet desenvolupar al màxim la responsabilitat individual i una participaciò global de tots els integrants de la societat en el procés productiu. L’objectiu concret d’aquest contracte és permetre que el ciutadà sigui autònom i responsable, donar-li la possibilitat de decidir l’orientaciò de la seva vida, deixar-li la iniciativa de les seves activitats, i que aquestes siguin reconegudes i valorades, fins i tot quan no siguin mensurables seguint les normes econòmiques tradicionals.

Com indica el seu nom, aquest contracte no és una assistència sinò un intercanvi.

Mentre que per a alguns, el contracte cívic proposat per ells mateixos pot consistir simplement en la publicaciò del seus rols i de les seves funcions dins d’una empresa ja en funcionament i en la que ja estan treballant, per a d’altres es pot tractar del desenvolupament d’un projecte més o menys ambiciòs d’una activitat nova. Especialment en aquest ultim cas, el contracte cívic proposat per cada ciutadà ha de ser objecte d’una gran publicitat, per després ser presentat a les instàncies competents. Aquestes instàncies sòn els Consells Econòmics, que, d’acord amb el principi de subsidiarietat, correspondran a un nivell determinat en funciò de l’envergadura de cada projecte.

El contracte cívic, que permet al ciutadà participar en la societat de forma activa i crítica, és, doncs, un compromís social a través del qual cadascu assumeix la responsabilitat de col-laborar en aquelles tasques necessàries per al funcionament general :

Els ciutadans que tenen un projecte d’activitat es comprometen a fer-ho en les condicions (durada, mitjans i retribuciò) que ells mateixos defineixen.

Pot tractar-se de la formaciò d’una empresa o d’un projecte de col-laboraciò a nivell individual o col-lectiu. Si el contracte és acceptat, la societat els assegura els mitjans necessaris per la seva realitzaciò.

Tenen una duraciò il-limitada, excepte per incompetència.

Per evitar l’excés de burocratitzaciò, és necessari que els projectes siguin mixtos (projectes constituïts juntament amb especialistes) i basats en el principi de subsidiarietat.

Per a aquelles tasques manuals amb major esforç i risc físic i que no puguin ser automatitzades, serà necessari articular un doble sistema que en permeti la realitzaciò :

La seva entrada en el mercat amb una retribuciò més alta.

Creant un servei penòs (service pénible en francés), semblant al servei militar, de durada variable segons les necessitats productives, i que hauran de realitzar obligatòriament homes i dones entre 18 i 28 anys.

Per coordinar les necessitats productives i de serveis amb els recursos humans disponibles, es crea una Oficina de Gestiò del Treball.

El compromís personal amb el contracte cívic dòna dret a cada ciutadà a una part corresponent de les riqueses de la societat.

Així, per avançar cap a l’ideal d’una economia de les necessitats, es proposa repartir el poder de compra sota la forma d’un ingrés de ciutadania - que és la renda social - el qual queda determinat a partir del contracte cívic, que és renovable i modificable en funciò dels resultats obtinguts. Aquells que no vulguin complir amb la responsabilitat de donar un servei social (és a dir, treballar) a canvi de rebre la renda social, seran comdemnats a viure al marge de la societat, encara que rebran el mínim per subsistir.

| retorn alt |

6.) La propietat immobiliària

La socialitzaciò del sistema productiu limita el concepte de propietat al mercat immobiliari. Es conserva el dret tradicional de propietat, però amb l’anomenat «deure de propietat» que obliga a ocupar un habitatge. Quan això no passa, la societat té el dret de rendibilitzar-lo mitjançant el lloguer. L’organitzaciò immobiliària es basa, a més, en la conveniència de limitar l’espai alineat per a la construcciò i evitar la massificaciò. Per aconseguir-ho és necessari :

- limitar la superfície habitable;

- les grans mansions només podran ser comprades per comunitats o per grups de persones;

- obligaciò de tenir un permís de la comunitat perquel’edificaciò sigui harmònica amb el paisatge.

Els serveis de compra i venda estan centralitzats en el cadastre, amb la qual cosa s’eliminen els agents immobiliaris i notaris. El preu dels immobles es determina en funciò de tres elements :

- preu de les matèries primeres;

- temps de treball humà necessari per a la seva fabricaciò (el temps de treball humà pot ser compensat pel treball en el temps lliure);

- escassetat (en funciò de la demanda).

L’adquisiciò d’una residència s’efectua mitjançant un contracte de compra i venda amb la societat pagant el preu convingut sense interessos. Les despeses d’habitatge no poden ultrapassar un terç del sou i no està gravat amb impostos ni taxes (directes o indirectes). A més de mantenir la forma del lloguer - l’import del qual també s’ha de retribuir a la societat -, es conserva l’herència immobiliària. Els hereus poden ocupar l’habitatge o donar-lo, però no vendre’l i, si volen ser propietaris, han d’adquirir-lo a la comunitat.

| retorn alt |

7.) Dimensiò politica : la societat assembleista

A continuaciò, es proposa una descripciò esquemàtica de l’estructura política compatible amb l’economia distributiva proposada en aquest model.

Com un primer aspecte significatiu, a efectes de les decisions importants d’interès general, és que els representants elegits no sòn polítics professionals. Un segon aspecte important és que abans de prendre una decisiò, els ciutadans han de disposar del temps necessari per informar-se el millor possible sobre el tema corresponent. Amb aquests dos aspectes es procura corregir els vicis de la democràcia actual, en la qual els representants professionals assumeixen el dret absolut de decisiò, a partir simplement de tenir la qualitat del domini del discurs i del llenguatge. A més, els seus ingressos depenen actualment de la representaciò publica, i res pot assegurar que no es reservin informacions claus que els faci semblar imprescindibles o molt més il-lustrats que els ciutadans comuns, conducta que, per altra banda, és lògica en vistes de la necessitat lucrativa dels polítics de conservar els seus mandats. Per contra, en la societat distributiva, per prendre decisions amb el màxim d’objectivitat, hi ha uns mecanismes per impedir que les decisions i els vots dels representants no els comporti beneficis econòmics personals.

La societat distributiva configura una autèntica democràcia basada en la igualtat econòmica. Es parteix d’una Constituciò en base al sufragi universal. La sobirania nacional està delegada a un Consell de 500 que elegeix els membres del govern, del qual tots ells en sòn responsables.

S’estructuren tres categories socials, cada una de les quals està representada en aquest consell :

- cadets, que inclou joves dels dos sexes fins a 25 anys, que reben l’educaciò i la instrucciò corresponent (100 representats);

- majors d’edat, amb el servei penòs complert (200 representants);

- treballadors, que compleixen el servei penòs en finalitzar els seus estudis (200 representants).

Tots tenen els mateixos drets i deures.

El sistema electoral es configura en relaciò a la divisiò territorial en regions administratives i col-legis electorals.

La regiò administrativa es divideix en cinc circumscripcions electorals. En cada una d’elles, cadets i majors d’edat es reuneixen separadament per formar un col-legi electoral, encarregat de triar els delegats que ocupen el càrrec en el Consell Regional de Cadets i en el Consell Regional de Majors d’Edat, ocupant el seu escò en la regiò. Els dos Consells Generals sòn els encarregats d’elegir els seus representants en el Consell de 500.

En el col-legi electoral de cada districte municipal, el nombre de delegats a designar és proporcional al nombre d’electors, però calculat de manera que el Consell Regional de Cadets i el Consell Regional de Majors d’Edat estiguin formats ambdòs per 150 delegats. Aquests, elegeixen els representats del 500 que la regiò té el dret de designar.

Els treballadors socials escullen uns altres 200 membres del Consell de 500. Els electors s’agrupen en circumscripcions corresponents a la seva especialitat productiva.

Administrativament, cada regiò és un conjunt de Consells Comunals que es reuneixen en l’àmbit local, mitjançant assemblees i discussions contínues. Així com les decisions d’abast local, de menor transcendència, es prenen en aquestes discussions improvisades, celebrades dia a dia, en canvi, les decisions més complexes sòn determinades en les assemblees. El procés de presa de decisions s’articula en tres punts :

- informaciò a tots els ciutadans de les propostes (per un procés informatitzat). Càlcul d’estimacions de projeccions sobre les alternatives a decidir;

- presa de decisions mitjançant debats televisats. Consulta per ordinador;

- participaciò universal en la votaciò, amb la condiciò de seguir el debat mitjançant una targeta d’identitat electrònica.

Ès impossible demanar a tots els ciutadans que estiguin al corrent de tots els temes i problemes, que tinguin una opiniò formada sobre tot i que participin en totes les decisions. Però això no és necessari. Ès suficient que assisteixin a les sessions de cada assemblea tots aquells que s’interessin per les qüestions a debat. Allò realment important és que tots els ciutadans tinguin el dret i la possibilitat material d’informar-se i d’aportar, en la presa de decisions, el seu punt de vista amb coneixement de causa.

Tots els temes sòn sempre tractats en l’àmbit administratiu més baix possible. En el cas que una discussiò superi el marc local, es passa al nivell immediatament superior que sigui necessari (comarcal, regional o nacional). Així, l’administraciò en aquest model és una federaciò de regions, dins de les quals cada comuna o municipi té el màxim d’autonomia possible, és a dir, aquella que és compatible amb l’autonomia dels altres municipis. D’aquesta forma, es desenvolupa una gran descentralitzaciò, al mateix temps que cada individu adquireix la possibilitat de participar en les responsabilitats de la vida política.

Els Consells Econòmics que aproven els Contractes Cívics estan composats de la següent manera : una meitat, per uns membres elegits i uns representants dels professionals vinculats al tema a debat, i, l’altra meitat, diversos ciutadans que ocupen escons temporàriament a títol personal, en qualitat d’usuaris. La democràcia econòmica es fa realitat a través de la remissiò, a aquests Consells, del poder de creaciò monetària, inclosa la necessària per finançar les inversions que demanden les empreses, de les quals, per altra banda, hauran de respondre. El poder de creaciò monetària serà, així, retirat als bancs de crèdit que, en l’actualitat, en fan un us arbitrari.

Per debatre i aprovar el pressupost anual, s’obre un gran debat al nivell màxim de la societat. Per participar-hi, s’envia representants elegits especialment per a això. Si es dòna el cas que hi hagi simultàniament altres sessions convocades al nivell màxim de la societat per debatre altres temes, els ciutadans elegeixen novament uns altres representants amb mandat específic. Donat que aquests representants no sòn professionals, se’ls dispensa de les seves obligacions laborals durant el temps que sigui necessari.

Pel que fa al procés de presa de decisions, les sessions d’aquestes assemblees sòn publiques, i enregistrades per televisiò. En primer lloc, es decideix les grans línies amb un vot en sentit general; o sigui, es vota a favor o en contra de l’augment del percentatge del conjunt de les inversions, grans orientacions, tant en allò que fa referència a l’interès de la societat, com als intercanvis previstos i la durada del servei social, etc. De tot això en resulten unes directives per a cada regiò.

A continuaciò, s’inicia un altre debat en cada regiò, que, un cop definides aquestes línies generals, decideix, amb gran autonomia, sobre tot el que la concerneix.

Per ultim, en l’àmbit internacional, l’objectiu màxim d’aquesta societat és evitar la imposiciò d’uns pobles sobre els altres en funciò de les seves riqueses naturals o la seva capacitat d’agressiò. Les relacions entre països es fixen a partir d’intercanvis bilaterals a través de contractes o convenis.

Finalment, aquest model de democràcia està indissolublement lligat al model de l’economia distributiva i no seria viable en un altre sistema econòmic.

En una vertadera democràcia, la societat no és altra cosa que els propis ciutadans. El model planteja que estem en condicions d’assolir aquesta vertadera democràcia, perquetenim els mitjans i podem tenir la voluntat per fer-ho. Els mitjans els devem al desenvolupament informàtic. La voluntat la posseïm quan trenquem el poder del diner, garantint així la igualtat de drets per a tots.

Octubre 2000

| 1.) L’economia distributiva | 2.) La moneda distributiva | 3.) Renda social i nova organitzaciò del treball | 4.) L’empresa distributiva | 5.) El contracte cívic | 6.) La propietat immobiliària | 7.) Dimensiò politica : la societat assembleista |


<< inici | < § anterior

^

e-mail